ESTIMATS PARES I GERMANS

Com exemple de carta aquesta datada el 24 gener de 1965 a l'Hospitalet de Llobregat i escrita per Rafael Barris Lucena, un jove de dinou anys que arriba a Barcelona buscant feina i es dirigeix als seus familiars a Andalusia, donant compte de les incidències del seu viatge, les primeres impressions i una adreça perquè la seva família tambè li pugui escriure.



TRANSCRIPCIÓ AMB CORRECCIONS ORTOGRÀFIQUES I DE PUNTUACIÓ

Hospitalet de Llobregat a 24-1-65

Queridos padres y hermanos, mis mayores deseos serán que al ser esta en vuestro poder os encontréis en buen estado de salud. Yo quedo bien.

Mejor de lo que vosotros os figuráis porque cuando iba en el tren me encontré con un matrimonio que venía, justamente, al mismo número donde estaba parando el primo. Claro que, cuando llegué a la casa, el primo se había mudado a otro sitio y como no sabían dónde vivía  pues dormí con la misma familia con la que había ido en el tren. Pero al otro día me enteré de que en el piso más abajo tenía preparada una cama que me había buscado el primo y aquí estoy parando con una señora que es muy agradable.

Bueno, a medio día llegó el primo porque le dijeron que estaba aquí. Y en fin, ya te lo puedes figurar, me hizo muy bien el recibimiento. Estuve toda la tarde del domingo con él y lo pasé muy bien. Y hoy me iba a buscar trabajo de modo que dentro de unos días empezaré a trabajar. Ah¡ y de lo que te digo de que se ha mudado el primo, pues que está muy cerca de mi, aquí en la misma avenida.

Bueno, por lo pronto no tengo nada más que contaros porque me he quedado impresionado de lo grande que es esto y de lo lejos que está. Nunca me lo figuré tan grande y tan lejos. Y esto lo digo para que se entere el Pepe, para cuando se venga.

Bueno padres, muchos besos y abrazos para vosotros y para mis hermanas y en particular para mi Manolín que cuando venga le voy a llevar a Colón. Ah¡ también he visto el mar y nunca creí que fuera tan bonito. En fin, en una palabra, que estoy muy contento por la presente.
Bueno, muchos recuerdos para quien pregunte por mi, pero en particular para mis amigos y para las vecinas. Hasta pronto, adiós.

Rafael Barrios 






LA LETTERA DELL'EMIGRANTE

L'escriptor Antonio Prete dedica aquest text a les cartes dels emigrants. A través d'aquestes cartes podem tenir notícia d'una Història mai narrada on l'important no són tant els fets concrets com els sentiments, els desitjos i il · lusions, la fantasia i la capacitat d'imaginar que a l'altre costat hi ha algú esperant les nostres paraules.



LA CARTA DE L'EMIGRANT

Cada carta té el perfum de la llunyania. En la carta de l'emigrant aquest perfum s'acompanya amb el vent d'un altre lloc que és terra de fatiga, de desorientació, de cerca. I no obstant això també aquesta carta porta amb ella el signe d'una presència que veritablement a través de l'escriptura vol satisfer la distància, vol abolir el gel de la separació, el pes de l'invisible. Mentre escriu la seva carta l'emigrant té davant ell rostres, carrers, sons que en un temps li van ser familiars, quotidians, i voldria, amb el gest de l'escriptura, cancel·lar per un instant el temps i l'espai que li mantenen llunyà d'aquest món que li ha pertangut. Imagina els ulls i el somriure d'aquells que el llegiran. Escrivint, per algun instant elimina mars i boscos, muntanyes i planes: el destinatari està allà, entre una síl·laba i una altra de les paraules que van prenent forma i alè. Àdhuc si aquelles paraules són senzilles, essencials, o fins i tot sofertes, encara que es repeteixin desgastades fòrmules –“jo estic bé, i espero que també vosaltres”- aquesta és una pols prima com la de l’or i té la frescor del sentiment fort, del vent del desert.

En l'acte d'enviar la carta, pren forma el fantasma de la trobada. Cert que no sóc jo, no sóc jo amb el meu cos el que va cap a tu, però qualsevol cosa que em pertany, el gest de la meva mà que ha escrit les paraules per a tu, el temps que he volgut dedicar a pensar-te, el silenci que mentre escrivia envoltava el teu rostre i donava relleu al teu somriure. T'envio aquesta carta perquè en les seves paraules, en els seus pensaments, està sencer el meu cos, els petons que la tanquen són els meus petons, en l'abraçada que t’envio està la calor dels meus braços, pots sentir el batec del meu cor. I encara, mentre la carta surt, només és un foli de paper que s'envia, un foli potser llegible amb dificultat, que no aconseguirà dir realment allò que sento, i no podrà representar a fons els pensaments que estaven en la meva ment mentre escrivia, com no aconseguirà explicar be el que faig aquí, en aquesta terra llunyana. A més, quan la carta aconsegueixi la seva destinació, no sé en quin moment tu la llegiràs, en quin estat d'ànim estaràs, què pensaràs mentre escoltes sobre els meus dies, del meu treball, de la meva malenconia.

És l'espina de la llunyania la que suggereix aquests pensaments. Perquè no parteix ell que escriu sinó només el seu missatge. No obstant això, en el gest de la tramesa, per un instant, he aquí la semblança, i la llum, d'un dia, o potser d'un somni, en el que partirà no només la carta sinó el que en aquest moment l'envia. El retorn projecta la seva ombra, amb els reflexos de la nostàlgia, que mai com en aquestes ocasions mostra l'aspror del seu significat. Nostàlgia, de nostos i algos: dolor (algos) per un retorn (nostos) que no és, i que potser sigui realment impossible.

Les cartes dels emigrants componen una geografia del món: pobles i ciutats, carrers que tallen deserts, extensions de camps sembrats, muntanyes boscoses i aspres, planes amb masies, ports amb drassanes, illes i països que protegeixen llacs. I mines, ponts per a construccions, cadenes de muntatge, xemeneies, pavellons d'oficines, desballestaments de maquinària, ordres cridades, solituds vespertines davant de les estacions ferroviàries, i esperes, tantes esperes perquè qualsevol cosa succeeixi i converteixi en menys amarg el futur. Les cartes que de cada part del món els emigrants envien als seus països d'origen componen una geografia immensa, una geografia relatada des dels recarregats segells pegats als sobres. Així al noi que busca segells per a la seva petita col·lecció pot succeir-li –a mi em passava, en un petit poble del sud d'Itàlia- que, donant tombs per cases de familiars i amics, assistia al gest d'ancianes dones que treien dels calaixos de la roba blanca les cartes d'un fill llunyà guardades gelosament, i explicaven, sospirant, la seva partida, i el retorn llargament esperat. Fins i tot això, és una manera de mitigar l'amargor de l'abandó. Una manera de donar presència a un vincle que mars i terra han separat, però que el transcurs del temps no atenua.

La carta de l'emigrant: un pont sobre el riu de l'oblit, un batec d'ales en el cel de l'espera. Però també el gest que oposa a l'exili la proximitat, a la privació la calor de la salutació i de l'abraçada. Solcant el mar de la llunyania amb la vela de la paraula.

Antonio Prete



TEXT ORIGINAL

La lettera dell’emigrante



Ogni lettera ha il profumo della lontananza. Nella lettera dell’emigrante questo profumo si accompagna al vento di un altrove che è terra di fatica, di spaesamento, di ricerca. E tuttavia anche questa lettera porta con sé il segno di una presenza che proprio attraverso la scrittura vuole colmare la distanza, vuole abolire il gelo della separazione, il peso dell’invisibile. Mentre scrive la sua lettera l’emigrante ha dinanzi volti, strade, suoni che un tempo gli sono stati familiari, quotidiani, e vorrebbe, col gesto della scrittura, cancellare per qualche istante il tempo e lo spazio che lo tengono lontano da quel mondo che gli è appartenuto. Immagina gli occhi e il sorriso di coloro che leggeranno. Scrivendo, per qualche istante abolisce mari e foreste, montagne e pianure : il destinatario è lì, tra una sillaba e l’altra delle parole che vanno prendendo forma e respiro. Anche se quelle parole sono semplici, essenziali, o persino stentate, anche se ripetono logore formulette    - “io sto bene, così spero anche di voi”- quella polvere dell’uso è un pulviscolo d’oro, ha la freschezza del sentimento forte, il vento del desiderio.



Nell’atto di spedire la lettera, prende forma il fantasma dell’incontro. Certo non sono io, non sono io col mio corpo, a venire verso di te, ma qualcosa che mi appartiene, il gesto della mia mano che ha scritto parole per te, il tempo che ho voluto dedicare al pensiero di te, il silenzio che mentre scrivevo circondava il tuo volto e dava rilievo al tuo sorriso. Ti invio questa lettera perché nelle sue parole, e nei suoi pensieri,  c’è intero il mio corpo, i baci che la chiudono sono i miei baci, nell’abbraccio che ti mando c’è il calore delle mie braccia, puoi sentire il battito del mio cuore. E tuttavia, mentre la lettera parte, so che è soltanto un foglio di carta a partire, un foglio forse a stento leggibile, che non riuscirà a dire davvero quello che sento, e non potrà raffigurare fino in fondo i pensieri che erano nella mia mente mentre scrivevo, come non riuscirà a raccontare bene quello che faccio qui, in questa terra lontana. Inoltre, quando la lettera giungerà a destinazione, non so in quale momento tu la leggerai, in quale stato d’animo sarai, che cosa penserai mentre sentirai delle mie giornate, del mio lavoro, della mia malinconia.

E’ la spina della lontananza che suggerisce questi pensieri. Perché non chi scrive parte ma soltanto un suo messaggio. Eppure  nel gesto della spedizione, per un istante, ecco il profilo, e la luce, di un giorno, o forse di un sogno, in cui a partire sarà non la lettera ma colui che in questo  momento spedisce. Il ritorno proietta la sua ombra, con i riverberi della nostalgia, che mai come in questa occasione mostra l’asprezza del suo significato. Nostalgia, da nostos e algos :  dolore (algos) per un ritorno (nostos) che non c’è, e che forse è davvero impossibile. 

Le lettere dei migranti  compongono una geografia del mondo : città di provincia e metropoli, strade che tagliano deserti, distese di campi seminati, montagne boscose e aspre, pianure con casolari, porti con cantieri, isole e paesi che guardano laghi. E miniere, ponteggi per costruzioni, linee di montaggio, ciminiere, padiglioni di officine, sferragliare di macchinari,  urla di comandi, solitudini serali dinanzi a stazioni ferroviarie, e attese, tante attese perché qualcosa accada e renda meno amaro il futuro.   Le lettere che da ogni parte del mondo gli emigranti spediscono ai loro paesi d’origine compongono una geografia immensa, una geografia raccontata dai francobolli variegati apposti sulla busta. Così al ragazzo che cerca francobolli per la sua piccola collezione può accadere - a me accadeva, in un paese del Sud Italia - che, girando per case di parenti e di amici, assista al gesto di vecchie donne che traggono dal cassettone della biancheria le lettere di un figlio lontano custodite gelosamente, e raccontino, sospirando,  della partenza, e del ritorno a lungo atteso. Anche questo, un modo per mitigare l’amarezza dell’abbandono. Un modo per dare presenza a un legame che mari e terre hanno diviso, ma che il trascorrere del tempo non attenua.

La lettera dell’emigrante : un ponte sul fiume della dimenticanza, un battito d’ali nel cielo dell’attesa. Ma anche il gesto  che oppone all’esilio la prossimità, alla privazione il calore del saluto e dell’abbraccio.  Solcando il mare della lontananza con la vela della parola.

Antonio Prete

CORREUS A CAVALL

Per facilitar la comunicació els antics romans intentaven fundar les seves ciutats a una distància no major d'un dia a cavall entre cadascuna. Fins que no apareixen els moderns sistemes de Servei Postal, i tot i estar protegits per la llei, els correus a cavall estaven exposats als més variats incidents posant en pelibro seva tasca. 



En aquesta seqüència de la pel · lícula Duck Soup dels germans Marx, rodada el 1933 podem veure una paròdia sobre els correus a cavall, con una puesta en escena propia de la Guerra de Independencia de EE.UU.

EL CARTER, UN PERSONATJE FAMILIAR


La puntualitat i l'eficàcia són imprescimbles per al correcte funcionament d'un servei postal. D'elles pot dependre persones o institucions que confien que els seus missatges arribin a destí. Els rellotges mecànics i els mitjans de transport mecanitzats jugaran un paper rellevant. El carter pasará a formar part del paisatje cotidià y familiar.




Aquí podem veure a Jacques Tati a la seva pel.lícula de 1949, Jour de Fête protagonitzant a un carter obsessionat amb el seu treball.

EL TREN CORREO

Els Serveis de Correus són d'interès públic i estratègic en la mesura que asseguren la transmissió d'informació entre les persones i per extensió contribueixen al desenvolupament social i econòmic d'un país.


En aquest magnífic documental de 1936 produït per la General Post Office Film Unit britànica podem comprovar fins a quin punt és important divulgar les excel · lències del servei de correus


PROJECTE DE TEXT

El nostre desig de comunicar, d'expressar, està per sobre fins i tot de les dificultats amb què ens puguem trobar. En aquesta obra de Marcel Broodthaers, titulada La pluie, de 1969, l'artista insisteix tot i que les paraules que escriu s'acabin diluint en l'aigua.